compositor i pianista
Pau Sandaran
Barcelona (1976)
Pianista i compositor, amb obres per a diferents formacions com ara instrument sol, música de cambra, big band i orquestra.
Ha estrenat obres per a big band al Musikverein, al Birdland de Viena i a Eisenstadt (a la Haydn Saal).
D’entre totes les estrenes, Murtra Ensemble va presentar la seva obra per a orquestra Choro per a Frida, sota la direcció de Xavi Puig, a l’auditori de Santa Coloma de Gramenet i al teatre Zorrilla de Badalona. D’altra banda, el prestigiós teatre Corral de Comedias d’Alcalá de Henares va estrenar la seva música composta per a l’obra de teatre El cavaller i els músics.
Pau Sandaran té el Master of Arts de composició i el Bachelor of Arts de composició de jazz per la Universitat de Viena.
Actualment és professor de llenguatge, piano i harmonia moderna al Conservatori Municipal de Vilanova i la Geltrú.
l'OFICI DE COMPONDRE
L’origen de les meves composicions és una idea que neix de manera espontània. És llavors que comença la meva feina com a compositor. Una feina que generalment consisteix a jugar amb el tema. La utilització d’aquest material temàtic és, per a mi, l’ofici del compositor, i es pot aprendre. L’essència de la meva creativitat es manifesta a través de la imaginació. Per tant, el procés creatiu d’una composició meva és, generalment, purament intuïtiu. A partir d’aquí, treballo l’estructura i l’ordre de la peça. La meva música és descriptiva i intenta representar una imatge, un sentiment, una situació, depenent dels meus sentiments personals. Per a mi, la música és un reflex de l’ànima del compositor.
CÒDOLS
Així com els còdols provenen d’una lenta acció de la natura sobre les roques,
aquestes miniatures per a violoncel i piano, de Juli Sandaran i de Pau Sandaran, són
fruit d’una transformació similar, d’anar-les polint sense cap pressa per anar a
buscar l’essència. Dues impressions (Romança sense melodia i Melodia), de Juli Sandaran, d’una gran força expressiva, són un clar exemple d’aquest poliment.
Durant aquest llarg procés creatiu, en el meu cas ha estat fonamental la figura de l’intèrpret, el violoncel·lista Amat Santacana, músic d’una gran sensibilitat.
L’Amat i jo ens coneixem des de l’any 2002, en què vam coincidir durant els postres estudis a Viena, i és un gran privilegi poder experimentar directament amb l’instrument per al qual compons les obres.
Els seus bells còdols de ceràmica que acompanyen aquest disc són obra de la ceramista Teresa Escayola. Fruit d’una pacient elaboració, són còmplices de l’esperit de persistència i amor amb què s’ha gestat la música d’aquest disc, així com tot el seu procés.
SERINYÀ
A Serinyà el temps s’atura. És un lloc ideal per a la creació. Les idees apareixen espontànies en aquest lloc tan màgic. Repòs, de Juli Sandaran, t’aboca de ple a una gran serenitat i amplitud. Molts motius de les meves obres han estat creats aquí: La torre de Babel, el Choro per a Frida, Un chemin vers le ciel… El silenci ajuda a concentrar-se i et transporta al món dels somnis. A la part central de La torre de Babel hi trobem un moment de confusió i de somni…
El meu avi, Juli Sandaran, era una persona molt entusiasta i un gran artista (pianista de jazz, violoncel·lista, feia aquarel·les, olis, gravats, escultures…).
A tota la família ens va transmetre aquesta passió per la música i per l’art. Ja des de ben petit vaig fer música de cambra amb ell, tot acompanyant-li reculls d’obres per a violoncel i piano de grans autors. Durant les festes de Nadal, l’avi feia arranjaments de nadales per tocar-les en família. Aquests arranjaments són una delícia perquè són senzills però alhora molt compactes.
El seu arranjament d’El cant dels ocells, nadala popular catalana que també s’utilitza com a cançó de bressol, n’és un bon exemple.
Moltes vegades, la inspiració ve del que has escoltat de petit. Sempre he tingut una gran admiració per la música brasilera, ja sigui la bossa nova o el choro. Al Choro per a Frida, dedicat a la meva neboda Frida, hi trobem el ritme característic del choro brasiler.
La música de L’ocell blau inspira la lletra del poema homònim de Francesc Sandaran, una faula del corb blau que emigra del Caucas a Viena per descobrir l’ocell Fènix, aquest ocell que reneix de les seves cendres. De la mateixa manera, viure durant un temps a Viena m’ha fet treure a la llum les meves pròpies arrels musicals.
A Un chemin vers le ciel, la música innocent, lliure, juganera, amb humor i alhora d’una gran tendresa pròpia de la chanson francesa, així com el poema Un chemin vers le ciel de Maria Pontigo, em van servir d’inspiració per compondre aquesta peça, dedicada al meu fill Nil.
A casa, moltes vegades escoltava l’avi improvisant estàndards de jazz al piano.
Crec que això sempre m’ha influït perquè em sentís atret per aquesta música.
A l’Oda al sol, balada inspirada en el poema homònim de Maria Pontigo, la lítote i
l’intercanvi modal s’entrellacen per lloar la magnificència del sol.